Fermin Muguruza canta, balla i lluita al Cruïlla

Ara ➝

El músic basc omple el Parc del Fòrum de banderes palestines en un concert de la gira dels 40 anys de Kortatu

Jornada d’homenatges diversos, aquest dijous al Cruïlla, i amb actuacions que, malauradament, es trepitjaven al Parc del Fòrum, que va aplegar 16.000 espectadors segons les dades facilitades per l’organització. En el segon dia del festival, el concert que va transmetre més entusiasme i alhora més potència política va ser el de Fermin Muguruza, que tornava a Barcelona sis mesos després del memorable espectacle que va oferir al Palau Sant Jordi, també dins d’una gira que commemora el 40è aniversari del trio Kortatu però que sobretot celebra una trajectòria artística exemplar, pel compromís musical i per la constància de l’esperit crític.

L’aparició de Muguruza just després que la banda toqués Maputxe va ser rebuda amb l’ovació del dia. “L’aquelarre antifeixista ha arribat també al Cruïlla. Visca la terra!”, va saludar el músic basc. “Lliure”, va replicar bona part del públic. Sense pausa, va cantar Urrun i de seguida va tenir paraules per als afectats per l’incendi del Baix Ebre. “Ens dol el cor quan la terra es crema. I els negacionistes del canvi climàtic, aneu a cagar a la via”, va afegir en català, com tots els parlaments que va fer durant el concert. Solidaritat i ràbia, dos dels motors de Muguruza.

Com al Sant Jordi, l’àmplia banda que l’acompanya redimensiona un repertori generós, i amb detalls com la trikitixa que va marcar l’inici de La línea del frente, una de les imbatibles de Kortatu, i de les viscudes més intensament pel públic que es va citar a l’escenari Estrella Damm. Molts espectadors també mostraven unes petites banderes palestines de paper que l’equip de Muguruza havia repartit pel recinte (i que duien la libanesa en el revers). Quan cap al final van tocar Yalah, yalah, Ramallah!, hi havia un mar de banderes de Palestina al Fòrum. Abans d’aquesta cançó va donar suport al grup irlandès Kneecap i al duo anglès Bob Vylan, investigats al Regne Unit per fer proclames a favor de Palestina i contra l’exèrcit israelià al Festival de Glastonbury. Una estona abans també va haver-hi una crida contra l’especulació urbanística a Barcelona amb una pancarta amb el lema “Vallcarca per viure, no per especular” omplint l’escenari mentre interpretaven A la calle, un altre incunable de Kortatu.

Adaptada a la durada festivalera (i per tant sacrificant temes tan notables com Itxoiten), l’actuació va condensar en hora i mitja el més rellevant de la gira i del llegat del músic d’Irun, que és el propi, el de Kortatu i el de Negu Gorriak, rock, rap, reggae i arrels. Muguruza, mantenint la veu expressiva i clara, i la banda, versàtil i precisa, van desplegar la màquina de ritme d’Euskal Herria Jamaica Clash;el singular punk-soul d’After-boltxevike (amb els metalls juganers) i Etxerat; el vessant hardcore-rap de Negu Gorriak (el de Hiri gerrilaren dantza i Legenbiziko bala), però també el més ballable (el de Kolore bizia) i, esclar, la descàrrega de Zu atrapatu arte, que va cantar amb la col·laboració de Juanra Rodríguez, del grup KOP, i amb l’entrega absoluta del públic. En un concert sense pausa, el tram final estava pensat en clau apoteòsica. Radio Rahim i Dub Manifest van sonar com mai i l’entusiasme es va desfermar amb Gora herria (bon tros de pogo) i la final Sarri, Sarri. ”Aquí estem, cantant, ballant i lluitant!”, va dir Muguruza sintetitzant el que havia passat en aquella hora i mitja.

Tot just acabat l’aquelarre antifeixista, a l’escenari Occident va començar l’impactant concert de la nord-americana Annie Clark, més coneguda com a St. Vincent, que va arrencar amb una fúria elèctrica que va estabornir el públic. És la ferocitat que la cantant i guitarrista de Tulsa imprimeix a temes del disc All born screaming (2024) com Reckless i Broken man. Visceral de mena, amb interpretacions tan impactant com la de New York i trobant recursos escènics sorprenents (fins i tot violentant les càmeres que la filmaven), va mantenir la tensió durant una actuació que va coincidir amb la de Goran Bregović a l’escenari Vueling. St. Vincent va signar un concert memorable, i amb un sol gest era capaç de transmetre el perill i l’abisme punk que no, en canvi, no van ser capaços d’oferir en hora i quart els Sex Pistols tot seguit a l’escenari principal, l’Estrella Damm.

És cert que tres dels quatre membres d’aquests Sex Pistols són de la formació del 1976: el guitarrista Steve Jones, el baixista Glen Matlock i el bateria Paul Cook. Tanmateix, en aquesta reencarnació de la llegenda del punk britànic no hi és John Lydon, l’inimitable cantant original. Jones, Matlock i Cook van reactivar el grup ara fa un any amb el cantant Frank Carter, nascut el 1984; és a dir, sis anys després de la dissolució de la banda. És comprensible que Carter no vulgui imitar Lydon, però tot plegat és absurd i penós. Aconsegueixen una cosa tan difícil com fer que sonin avorrides cançons com Pretty vacant (quin riff tan mandrós), Liar, Problems, EMI, Bodies i fins i tot God save the Queen. Carter, que té el bon gust de dur una samarreta del grup transfeminista G.L.O.S.S., és incapaç de defensar el repertori amb convenciment. Intenta connectar amb el públic, baixa a fer Bodies en el centre del pogo, però ni té carisma ni canta amb intenció. El més horripilant va ser la versió de No fun, un fiasco doble davant el record de l’original dels Stooges i la versió que els Sex Pistols van incloure en la cara B del senzill Pretty vacant el 1977. La falta d’actitud d’un i l’autoindulgència dels altres van fer que el concert anés pel pedregar de la insignificança, i encara més després d’una esperpèntica My way. Per cert, durant l’actuació es van projectar imatges històriques dels Sex Pistols… i no n’hi havia cap en què sortís John Lydon. Quina feinada de muntatge per eliminar-lo d’aquesta història.

L’agradable retrobament amb Dr. Calypso

Unes quantes hores abans, l’escenari Vueling va acollir el retrobament amb Dr. Calypso, la formació barcelonina que a principis dels anys noranta va tractar l’ska amb el respecte que mereix el ritme jamaicà, amb coneixement de causa i esperit festiu i combatiu. Al Cruïlla van aplegar una gentada sota el sol de les set de tarda. Per cert, entre el públic, molta gent amb barret de palla patrocinat per Occident, l’asseguradora abans coneguda com a Catalana Occident. “Pensàvem que seríeu la meitat!”, va exclamar Luismi López, un dels cantants del grup juntament amb el carismàtic Xèrif Monlleó. La cadència de l’ska, tocada sense impaciència i amb l’habitual perfum soul, va manar en un bon repàs pel repertori de Dr. Calypso: temes com Sense sostre i 2.300 milions per marcar el to, el bugalú de The power of the latin soul amb els metalls i el wah-wah fent feina, la corejable crida contra l’avarícia ecocida del mambo Pardalets, el dub d’Aquesta nit, la versió de Born to be alive de Patrick Hernandez, el calipso de Slow boat to Trinidad (en què va aparèixer una bandera palestina a l’escenari) i tot un reguitzell de cançons que han fet més agradables infinitats de festes populars els últims 35 anys, amb més o menys intermitència.

El magnetisme de Dr. Calypso va retenir molt de públic, però alguns van treure el cap per l’escenari Occident, on actuava el brasiler Seu Jorge, altres aprofitaven que hi havia poques cues per acostar-se a les barres (cervesa de 40 cl a 4,50 euros i aigua a 2 euros, com l’any passat). 

Llegir l’article original