uriartedesign-ek
sortutako webgunea
uriartedesign-ek sortutako webgunea
Berriak
a:3:{s:6:"locale";s:2:"eu";s:3:"rtl";i:0;s:9:"flag_code";s:6:"basque";}
VilaWeb ➝
Més calbes que crestes al concert per a celebrar els 40 anys de carrera del músic basc
Si el comandant Muguruza ho reclama, la vella guàrdia es mobilitza. Com formiguetes inicien la peregrinació des de la plaça barcelonina que porta el nom del país veí cap al Palau Sant Jordi. Qui més qui menys, tothom ha rescatat una samarreta o una dessuadora de Kortatu o Negu Gorriak del fons d’un calaix. Un rastre de llaunes de cervesa marca el camí a seguir. Tothom comenta aquell concert mític del passat, aquella anada al País Basc a veure’ls, aquella tornada amb bus tots torrats. Escalfar motors abans d’un concert també forma part del concert, i fa de més ben portar la cua del control d’accés.
El Palau Sant Jordi es va omplint lentament. Muguruza va anunciar la ronda internacional de concerts per a celebrar els 40 anys de la primera maqueta de Kortatu el passat mes de juliol. Uns concerts amb regust de comiat. Les entrades de pista es van esgotar de seguida, les de grada s’han venut més lentament i la sensació és que el Sant Jordi és ben ple: 12.000 ànimes amb ganes de passar-ho bé. Molts més homes que dones. Molt pocs per sota els 30. Una colla ja superen la cinquantena, els qui van votar HB a les europees del 87. També hi ha cupaires, antifeixistes, okupes i altra gent de mal viure. Gent que es troba i que es retroba, com a les reunions d’amics. Tot a punt per a l’aquelarre.
A les grades de l’esquerra de l’escenari, una pancarta gegant amb el lema “Etxera”. A la dreta, una bandera palestina encara més gran. Dalt l’escenari, una pancarta que diu “Casa Orsola resisteix”. Hi ha algunes pancartes reivindicatives més repartides pel Sant Jordi, però, en canvi, molt poques estelades, sorprenentment. Es poden comptar amb els dits de dues mans i en sobren. Tampoc no es veuen banderes basques.
Deu minuts abans de les 21.00 s’apaguen els llums i arrenca el concert. De seguida queden clares dues coses. La primera: el so és bo, des del primer minut, cosa que no sempre passa en els macroconcerts i en espais com el Sant Jordi. La segona: la banda de músics que l’acompanya sona bé. Molt bé fins i tot. Són nou músics, dels quals tres són catalans: la bateria Gloria Maurel; la vocalista Miryam ‘Matah’, ex Kinky Beat; i el percussionista Gerard Casajús, àlies Chalart58. La festa comença amb “Maputxe” i “Urrun”, dos temes del seu primer disc en solitari. La gent balla, els qui són a les grades no s’asseuran en tot el concert.
Hi ha un altre element que també queda clar ben aviat: Fermin Muguruza està en plena forma. Malgrat l’edat, malgrat els problemes de salut, malgrat el sobrenom de lleó asmàtic d’Irun, malgrat haver estat onze anys sense fer concerts seguits i haver-se dedicat a uns altres vessants artístics, com ara el còmic i el cinema, Muguruza continua a primera línia del front, incombustible. No puc evitar de fer un paral·lelisme amb Xavi Sarrià, un altre músic combatiu i irreductible, que es va acomiadar dels escenaris fa ben poc. Salvant totes les distàncies, hi ha un fil roig que uneix el so i el missatge de grups com ara Negu Gorriak, Obrint Pas i Banda Bassotti.
Les cançons de Kortatu aniran apareixent durant del concert i seran celebrades i ballades com correspon: “Hay algo aquí que va mal”, “La familia Iskariote”, “Desmond Tutu”, “Nicaragua sandinista”, “El último ska de Manolo Rastamán”… Òbviament, no hi pot mancar “La línea del frente”, una cançó que conté referències a Bob Marley, Eddy Grant, Peter Tosh i Linton Kwesi Johnson, entre més influències jamaicanes de Muguruza. Un dels moments de màxima eufòria col·lectiva arriba amb “Zu atrapatu arte”, que ressona amb la força dels grans himnes per carregar contra l’apatia burgesa, en una cançó que han adoptat i adaptat grups de tot el món. També és bonic l’homenatge al germà de Fermín i company de batalles a Kortatu, Iñigo, mort el 2019, amb la cançó “Bizitza zein laburra den” (Que breu és la vida).
Les tres pantalles gegants que hi ha darrere l’escenari no deixen de projectar imatges durant tota la vetllada. Internacionalisme pur i dur, amb alguns dibuixos animats inclosos. Hi apareixen el Berlín revolucionari i les milicianes kurdes, Palestina, els sandinistes i Nelson Mandela. Després de “Dub Manifest”, a les 23.00, hi ha el primer intent de posar punt final al concert. En la represa, un altre moment sublim: mentre la banda toca les notes de “La Internacional”, a la pantalla hi apareixen les mítiques escenes de Charlot liderant involuntàriament una manifestació a “Temps moderns”.
Som a la recta final del concert. Muguruza ha canviat la camisa negra que portava escrit “All power to the people” a l’esquena per una samarreta taronja del Sindicat de Llogateres. Durant tota la vetllada, Muguruza ha parlat en un català impecable i ha criticat la “ignorància monolingüística” imperant a l’estat espanyol. Ha recordat quan, als inicis, els seus amics catalans li escrivien en un paper les paraules que volia dir en el nostre idioma. Després, el 2017, durant els mesos que va viure al barri de Sant Andreu de Barcelona mentre enllestia la banda sonora de Black is beltza a la Fabra i Coats, va aprofitar per aprendre’l.
Quan arriba l’hora de presentar els músics i els tècnics, m’enduc una sorpresa final. Resulta que el tècnic de so, que tinc a tocar, és el mateix de l’època de Kortatu i es diu Ángel Katarain. El meu acompanyant m’apunta a l’oïda: “És el germà de la Yoyes.” Que bèstia. El tècnic de so de Muguruza, que segur que és tan independentista com ell i que deu haver sentit més crits a favor d’ETA que ningú, és el germà de la famosa militant de l’organització armada que la mateixa ETA va assassinar el 1986 perquè n’era crítica i se’n volia allunyar.
Ara sí, això s’acaba. La pantalla gegant fa una estona ha projectat el missatge “Venim de lluny, ho tornarem a fer, endavant les atxes!” Sonen “Yalah, Yalah, Ramallah!”, “Gora Herria” i, com no podia ser d’una altra manera i per acabar, “Sarri, Sarri”. Tothom canta, tothom balla. Segur que era una de les cançons que no agradava al general Galindo, que va portar Negu Gorriak als tribunals, i sí al fill del militar, que era seguidor de la banda. Ningú no ha dit que la vida sigui senzilla. Tampoc no ho és recuperar els dos euros que ens han fet pagar pels gots de plàstic. A fora és negra nit i el món continua essent un lloc ple de guerres i injustícies. Però concerts com el de Muguruza ajuden a carregar les bateries per a combatre-les i ser a la barricada a les tres.
Ara ➝
El músic basc repassa 40 anys de carrera davant de 15.000 persones al Palau Sant Jordi
BarcelonaFins ara habitual d’espais com l’Ateneu de Nou Barris o Razzmatazz, Fermin Muguruza va atrevir-se divendres a fer el seu primer Palau Sant Jordi en solitari, fins fa pocs anys coto privat d’artistes internacionals. Avui dia els concerts es viuen com a experiències i et diguis Morad, Milo J o Fermin Muguruza, els últims tres noms en trepitjar el gran escenari barceloní, la clau és presentar un esdeveniment únic i irrepetible. En el cas del basc tenia un motiu de pes: la gira de celebració dels 40 anys de carrera, des de la creació del grup Kortatu, que l’està portant a grans recintes de tot l’Estat.
No és exagerat afirmar que Muguruza és un dels músics amb una carrera més agosarada i eclèctica de les últimes quatre dècades. Curiós, cul inquiet, visionari i sempre apropant-se amb cura a la música negra, és el més semblant que hem tingut a un Joe Strummer: algú que s’atreveix amb quasi tot, i a qui quasi tot li surt bé. I ho va tornar a demostrar divendres, en un Sant Jordi entregat i amb una entrada envejable: 15.000 persones, segons l’organització. El d’Irun va navegar per diverses rutes, sempre amb solvència i posant el ball i la reivindicació al centre. La nit va començar amb un ska amb acordió marca de la casa, Maputxe, del disc Brigadistak Sound System (1999), i a partir d’aquí va desplegar un xou que s’estendria fins a la trentena de cançons i més de dues hores de duració.
Sense menystenir la seva producció en solitari d’aquest segle, que suma cançons magnífiques com Big Beñat, In-komunikazioa o Black is beltza, és comprensible que les més celebrades de la nit fossin de Kortatu i Negu Gorriak. Totes dues bandes, fundades per Muguruza, van canviar la vida de moltes persones que eren al Sant Jordi, d’aquí que en sonar d’inici Hay algo aquí que va mal o La línea del frente, més polida però igual de magnètica que als vuitanta, provoquessin l’encesa de les primeres bengales de la nit.
Tot plegat, més que un concert era una celebració. D’amics, de companys, de militants, escoltant en comunitat la banda sonora de tantes i tantes batalles, de tantes i tantes festes. Tot dirigit per la figura impertèrrita de Muguruza, que es va expressar en un català fluid i que va exercir de frontman clàssic davant d’una banda-soundsystem que feia que les cançons sonessin poderoses i reivindicatives.
Internacionalista convençut, les lluites pròpies i externes són part intrínseca d’un concert com el seu, ja sigui per la presència de banderoles —del col·lectiu de familiars de presos polítics bascos i en suport a Casa Orsola—, imatges projectades o les paraules del músic entre cançó i cançó, que van recordar, entre d’altres, Nelson Mandela i Desmond Tutu, protagonistes d’un tema de Kortatu, o al referèndum de l’1 d’Octubre i els fets d’Urquinaona, moment ideal per introduir un bloc més incendiari, encadenant A la calle i La familia Iskariote amb la pista suant de valent. També vam tenir la part emotiva, amb el record al seu germà Íñigo a Bizitza zein laburra den.
Rock, rap, reggae i arrels
El nivell d’energia, pels núvols, es va mantenir mentre sonaven antics èxits, com Nicaragua sandinista i After-boltxevike, brillant amb l’extraordinària banda que acompanya Fermin, paritària, multiracial i on hi havia fins a tres catalans. Hiri gerrilaren dantza va encetar el repàs a Negu Gorriak, banda sovint menys reivindicada a escala popular, però amb una influència extraordinària i que va entendre com cap altra per on anirien els sons més excitants dels anys noranta. Amb la col·laboració del seu bateria original, Mikel Abrego, ens van regalar una magnífica versió de B.S.O., aquella vella cançó dels Negu que condensa la màxima musical que ha acompanyat la trajectòria de Muguruza: rock, rap i reggae. Això sí, afegint elements de la cultura tradicional basca, sempre presents en la seva música.
Fermin Muguruza Palau Sant Jordi, Barcelona, 24 de gener de 2025 ‘Radio Rahim’
— Xavier Cervantes (@xaviercervantes.bsky.social) January 24, 2025 at 10:21 PM
[image or embed]
Una accelerada versió del 54-46 That’s my number, dels jamaicans Toots & The Maytals, va obrir la part final del xou, on esperaven un grapat de moments memorables. Per diversos motius: per l’eufòria a la graderia, per la qualitat de la banda a l’escenari i per ser història indiscutible de la música popular i política d’Euskal Herria i també dels Països Catalans. Himnes com Etxerat, Zu atrapatu arte —al Sant Jordi amb el madrileny Carlos Animal, del grup Non Servium—, Kolore bizia i Dub manifest són incommensurables i han estat escola de formació i vida per a joves de tot el país.
Faltaven els bisos, que van començar amb Errespetua, la versió del clàssic d’Otis Redding, i les postres finals, previ suport a la lluita del poble palestí: Gora herria i un apoteòsic Sarri, Sarri, l’adaptació del tema Chatty, Chatty de Toots and the Maytals que Kortatu van convertir en el gran clàssic de l’ska-punk estatal. Fermin Muguruza va oferir un gran concert, que es recordarà anys. El seu aquelarre antifeixista, com va presentar-ho ell mateix, va ser nostàlgic, divertit, trepidant i apoteòsic. La nit va acabar amb un missatge projectat a les pantalles: “Ho tornarem a fer, endavant les atxes”, reafirmant que aquest senyor és un d’aquells que, com deia l’Ovidi Montllor, estarà de part dels bons fins a la mort.
“Si no es pot ballar no és la nostra revolució” (Emma Goldman).
A Iñigo Muguruza.
Com més ballem menys ens prendran, diuen les que saben. I aquesta nit Fermin Muguruza omplirà el Palau Sant Jordi. No és notícia. O sí. Però de fa un any. El juliol passat, tot just anunciar-se la gira de quaranta anys de trajectòria indomable i incombustible, ja s’havien exhaurit les entrades de pista i avui les grades estaran plenes de gom-a-gom. Que el bo d’en Fermin ens convoqui, a més de 12.000 persones, és alhora una celebració, una retrobada, una manifestació, un mirall del temps, un camí per recórrer encara i un aquelarre sencer. Un aquelarre antifeixista, com diu ell tan encertadament. Una nit que durarà anys, xiuxiuejaria l’Ovidi. Poble que canta mai no mor i qui canta els mals espanta, uns molts –aleshores uns pocs– dels que el vam veure i viure en racons, marges i parròquies de barri de la Barcelona que sempre l’ha acollit com un més, ens retrobarem aquesta nit a la catedral del Sant Jordi. Qui ens ho havia de dir. Que feina feta mai fa destorb. Que l’única lluita que es perd és la que s’abandona. I que som moltes més de les que ens pensem, en la trama internacionalista que ha anat teixint qui, naixent al Mosku d’Irun ben a la vora del Bidasoa, sempre ha detestat tota frontera.
Destraler amb cada injustícia, desbrossador de cada complexitat, enginyer de ponts i camins quan més calia o constructor de ponts sempre que se li ha demanat
Com més pensem menys ens robaran. I si cal anar més lluny encara és perquè cada cop caldrà anar més a prop. L’aizkolari Fermin Muguruza sempre tindrà la virtut de la distància zero, d’esmicolar silencis, de recordar-nos que la darrera paraula encara no ha estat dita i ens correspon a nosaltres pronunciar-la. Hitz egin. Destraler amb cada injustícia, desbrossador de cada complexitat, enginyer de ponts i camins quan més calia o constructor de ponts sempre que se li ha demanat, que la vida és un pont tort on anem relliscant i aixecant-nos i que els ponts, com la comunicació horitzontal, són per creuar-los en totes dues direccions.
De la nit dels temps, mireu si Fermin ve de lluny, que fa molt, segurament massa, que va musicar Urrun (lluny). Ho va fer després que un periodista li preguntés si això de Palestina no ens quedava massa lluny. La resposta no està només en el vent. Està a Gaza. Avui, aquí, ara. Yalah, Yalah, Ramallah. En l’estricta i colpidora realitat que el bertsolari Muguruza, que no parla català en la intimitat sinó a viva veu, no deixa de denunciar incesantment. Perquè sap perfectament que oposar-se al sistema no és una bogeria. El que és una bogeria és no fer-ho. Als que demanen quin sentit té lluitar només caldria demanar-los quin sentit té no fer-ho. Amari itxoiten, m’ho va acabar esclarint ma mare el 2019 en un poema que li va dedicar, titulat amb precisió Barcelona antifeixista: “Un està on desitja estar / la distància no existeix / manifestar-se cantant / dir allò que penses / qui podrà impedir-ho / puc estar lluny i a prop alhora / enmig de la gentada / corejant les teves cançons / sense por i sense odi / perquè / qui podrà impedir / que li cantem a la vida / per obscurs que siguin els temps“.
Han passat vint anys de la cerimònia dels premis de la Música i cal esclarir que la platea que el xiulava no era precisament d’extrema dreta, sinó tot el contrari, el pretès progressisme del moment
Com més cantem, sí, menys callarem. I la memòria bull, que la vida d’un només cap en la vida de molts. Però si tanquem els ulls, potser l’agraïment més llarg és per aquella nit on, recollint a Madrid el premi de la Música l’any 2003, va tenir la gosadia rebel de dedicar-lo als treballadors i treballadors d’Euskaldunon Egunkaria, l’únic diari en euskera tancat de cop –de cop d’Estat– per l’Audiència Nacional. Mentre ho feia es va endur una xiulada eixordadora. Han passat vint anys i caldria esclarir que aquella platea que el xiulava no era precisament d’extrema dreta, sinó tot el contrari, el pretès progressisme del moment. La xiulada, encara avui, exposa i expressa perquè la degradació democràtica ha fet forat i com l’ou de la serp ha anat covant-se per deixadesa, cinisme i indecència.
Aquella resistència permanent i inalterable de Fermin Muguruza a no callar mai també ens recorda perquè continuem encara dempeus. Zutik, makurtu gabe. Resistències que duren anys, en un munt de gestos ininterromputs, tampoc cal que li expliquin gaire a Fermin l’onada fosca, nihilista i reaccionària global que ens assetja. El març de 2001, un grup d’extrema dreta va intentar col·locar una bomba casolana a les Cotxeres de Sants la vigília d’un concert seu. La policia de Via Laietana, 43 es va limitar a emetre un comunicat breu dient que es “tractava d’un grup d’amics que volia donar un ensurt al moviment okupa”. Al judici van dir que ho feien “en defensa de la unitat d’Espanya”. La jutgessa els va recordar en la sentència que allò no era cap eximent, que potser ho havia estat sota la dictadura, però que mai ho podria ser en democràcia. Però després d’anys de censures, prohibicions i persecucions, ja ho saben, Negu Gorriak, geurea da garaipena. Tot el Sant Jordi ballarà aquesta nit Sarri, Sarri, el poeta basc incommensurable que sempre ens recorda que la majoria de tot el que podem fer, contra “la seva negra pau de bitllets de banc i armes pesants”, encara ho tenim per fer.
Com més ballem, sí, menys ens prendran i com més Muguruza, menys feixisme arreu perquè no sigui enlloc. Així la vida. Així la lluita
Com més insistim, més aviat arribarem. És sabut que endavant les atxes, com a dita popular, remet als moments de dificultat on cal insistir i persistir malgrat totes les dificultats. A més mar, sempre més vela. A més complicacions, més implicacions. Han passat quaranta anys d’aquest pont sòlid entre els Països Catalans i Euskal Herria i cadascú podria rememorar cada cançó i recordar el moment exacte on sonava cada melodia. Perquè finalment Fermin se’ns ha fet cançó i banda sonora original de les nostres vides, precàries i a la deriva. En el llarg mentrestant que ens acomboia, Fermin Muguruza com a escola lliure també, del carrer n’hem fet refugi i de Fermin, casa. Denok etxera. Perquè la vida també es balla i també es canta i perquè en la seva pista de ball estan permeses i sempre seran benvingudes totes les aliances rebels i diverses. Com més ballem, sí, menys ens prendran i com més Muguruza, menys feixisme arreu perquè no sigui enlloc. Així la vida. Així la lluita. Així Fermin, amb qui sempre es pot ballar tots els sons i per això és la nostra revolució, i per això continua sent el nostre millor antídot en el sarró de totes les esperances. Mila esker, lagun. Ongi etorri berriro, Muguruza. Maite zaitugu, Fermin.
VilaWeb ➝
Entrevista al músic i cantant, que divendres farà un concert al Palau Sant Jordi amb motiu dels quaranta anys de Kortatu
Fermin Muguruza (Irun, 1963) celebra enguany quaranta anys de trajectòria musical amb una ronda que passarà pel Palau Sant Jordi de Barcelona aquest divendres, 24 de gener. Després d’onze anys sense fer actuacions internacionals, el músic celebrarà el quarantè aniversari de la formació de la seva primera banda, Kortatu, en un concert multitudinari en què també repassarà més moments de la seva carrera. Serà el segon concert d’una ronda que començarà a Tenerife i recorrerà indrets d’Europa, Àsia i Amèrica. Parlem amb ell no tan sols d’aquesta ronda, que es preveu històrica, sinó també d’alguns dels moments més destacats de la seva carrera, de la repressió que sempre l’ha perseguit i de la situació política.
—Què n’hem d’esperar, del concert al Palau Sant Jordi? Repassareu la vostra carrera d’ençà de Kortatu fins als vostres àlbums tot sol, passant per Negu Gorriak.
—No tenia pensat de fer una gira, però la idea va sorgir després de l’anunci dels concerts a Bilbao. Novament, havia sofert una campanya de repressió: van encausar els membres de l’equip directiu de l’Institut Joan Fuster de Bellreguard (Safor), acusats d’enaltiment del terrorisme per la pintada d’un mural que em feia un reconeixement. No era un atac directe contra mi, sinó contra la gent que em feia un reconeixement, i vam patir molt, es podien haver quedat sense feina. De la mateixa manera que hi ha amics músics que potser no volen pujar una fotografia amb mi perquè tenen por de ser atacats. És un avís per a navegants: “Si ets a prop seu, en pots patir les conseqüències.” El cas és que vaig dir que hi havíem de respondre amb més cultura.
“Hi ha amics músics que potser no volen pujar una fotografia amb mi perquè tenen por de ser atacats”
—Amb més concerts…
—Ho vaig dir sense pensar en cap concert, tot i que tenia la idea de celebrar els quaranta anys de la primera maqueta i el primer concert de Kortatu per a dir que hi som, encara, malgrat que no hi hagi el meu germà. Vaig anunciar, primer, un concert a Bilbao i es van exhaurir les entrades, i després, un segon concert, i igual, va ser molt emocionant. Llavors vaig veure que calia pensar maneres perquè tothom pogués gaudir d’aquests concerts el 2025. Ivan Altimira, de la CUP de Sant Andreu, em va dir que havíem de fer un Sant Jordi. Jo sóc andreuenc d’adopció, hi vaig aprendre el català i m’estimo molt el poble –no puc dir que és un barri– de Sant Andreu de Palomar. Un Sant Jordi no és qualsevol cosa, però no volia que ningú es quedés sense entrada i vam pensar que podríem fer-lo sense una gran productora.
—Ho heu aconseguit.
—Hi tindrem unes 14.000 persones i és una victòria de tots els moviments socials i de la gent que ha estat al voltant de la meva feina. Poder anar a un lloc que normalment no és per a gent com nosaltres, com el Sant Jordi, és una victòria. Ocuparem el Palau Sant Jordi i hi farem un concert amb tota la nostra reivindicació i des de la independència i l’autogestió. Catalunya és el meu segon país i poder tocar al Sant Jordi és molt gros, serà un aquelarre basco-català antifeixista i interseccional amb gent d’edats molt diferents. Hi ha gent que ens va començar a escoltar amb quaranta i que ara en té vuitanta, i gent jove que també ens segueix.
—De moment no és previst que toqueu a València. Per què?
—Igual que la Diputació d’Osca ha dit que no tocaré en cap festival a l’Aragó, la situació al País Valencià és complicada, no he trobat lloc per a fer-hi un concert, tot i que per a mi és un territori molt important. El 2007 ja no hi vaig poder tocar. El 2013 tampoc no vam passar per València. Amb el canvi de govern sí que hi vaig poder fer coses, però amb la tornada del feixisme a la Generalitat Valenciana ha estat impossible. Explorem la possibilitat d’anar a un festival a l’estiu, però encara no es pot assegurar. En alguns casos jo no puc assegurar-me que faré el concert fins que realment el faig, ja he tingut l’experiència que a última hora arribi una ordre del govern d’Extremadura, per exemple, que el prohibeix. Encara tenim aquesta tensió. Qui em diu que Ayuso no aturarà el concert de Madrid?
“En alguns casos jo no puc assegurar-me que faré el concert fins que realment el faig”
—Sempre que us han vetat ha estat al·legant els suposats vincles amb ETA.
—Sí. Hem de recordar que hi ha una persona presa per cantar: Pablo Hasel. Hi ha una sèrie de cantants que som molestos i ens volen destruir. Amb mi ho han intentat moltes vegades, el feixisme em va venir a posar una bomba a un concert a les Cotxeres de Sants el 2001, després d’haver celebrat la victòria en el procés judicial que vam tenir amb Galindo. Fa catorze anys que ETA va cessar la seva activitat, però si fas un mural sobre mi encara pots ser acusat d’enaltiment del terrorisme. Igual com van fer una campanya brutal contra l’actriu Itziar Ituño per haver cantat per donar-me suport en la recollida d’un premi.
—També va generar molta polèmica un concert vostre a la presó de Martutene. Com ho vau viure?
—Vox i totes les associacions de víctimes d’ultradreta també van fer aquesta campanya contra mi per haver cantat “Sarri, Sarri” a la presó de Martutene. No totes les víctimes tenen la mateixa sensibilitat, algunes han vingut al meu concert de Bilbao. Però aquestes associacions de la ultradreta aprofiten la condició de víctima per anar contra qualsevol iniciativa que no els agrada. El govern basc va dir que quedava prohibit un concert d’aquesta mena amb aquestes cançons. Doncs que ens passin la llista de les que es poden tocar…
—Heu esmentat “Sarri, Sarri”. Com va sorgir la idea de la cançó i quin significat creieu que té avui dia? Va ser escrita el 1985 arran de la fugida de la presó de Martutene, precisament, de Joseba Sarrionandia, Sarri, i Iñaki Pikabea, Piti.
—Vam tocar dins la presó de Martutene un mes abans d’aquesta fugida i no en sabíem res, però els presos ja la preparaven. Es van fugar el 7 de juliol, el dia de Sant Fermí! I no era qualsevol pres, era el nostre escriptor nacional, Joseba Sarrionandia, a qui un lehendakari socialista va donar el premi Euskadi de Literatura fa uns anys. Va ser una fugida musical, poètica, dins els bafles d’un concert. Quan ho vam saber vam pensar que havíem de fer una cançó sobre el tema. Vam agafar “Chatty Chatty”, de Toots & the Maytals, i la vam convertir en “Sarri, Sarri”.
—Com altres cançons, la vau fer en èuscar, llengua que vau haver d’aprendre per iniciativa pròpia.
—Sí, de fet, en aquell moment aprenia èuscar i vaig preguntar a la meva professora com podíem dir “hi ha una marxa de l’hòstia”, i em va dir “kriston martxa dabil”, una frase que es va fer popular. Al cap d’un temps la vam treure del repertori, fins el 2003, que ens van proposar de tocar-la en un concert a Madrid. Parlem del moment d’Aznar, del tancament d’Egunkaria, de la guerra d’Irac, del “Nunca mais”… Fernando León de Aranoa ens va comentar que no entenia com el PP no deia res dels nostres concerts. Va ser premonitori, després d’aquest concert ens els van anul·lar tots.
—Sempre heu format part del relat contrahegemònic. El rock radical basc ho era, en contrast amb la moguda madrilenya, per exemple.
—Els vuitanta dèiem que fèiem la versió no oficial de la transició amb les nostres cançons. I és un relat que també hem celebrat, als nostres concerts sempre hi ha hagut una sensació de celebració de la vida, malgrat que la situació sigui desil·lusionant, una manera de dir “encara som aquí i podem lluitar”. El “Sarri, Sarri” és una excusa per a anar contra aquesta proposta. Si no, en trobarien una altra. Precisament perquè hem proposat un contrarelat, no els agrada. No els agrada res si és fora del seu relat. Però si pots omplir un Palau Sant Jordi o un WiZink amb aquest contrarelat, ho veuen perillós.
“Fèiem la versió no oficial de la transició amb les nostres cançons”
—Com fer, com a músics, el contrarelat al moment d’auge reaccionari que vivim?
—Un dels objectius del poder sempre ha estat la desunió, i per això els nostres concerts són perillosos per a ells i empoderadors per a nosaltres. Si al Palau Sant Jordi la gent comença a cridar “els carrers seran sempre nostres”, això anirà en contra de la desunió creada. Ha de quedar clar que la gent està activa i que, si hi ha una espurna, el foc torna a ser al carrer. M’agradaria que servís com a catarsi col·lectiva, que es vegi que hi ha una massa crítica. Tenim Trump i Musk i som en un moment de neoliberalisme molt complicat que no sabem combatre des de l’esquerra, no sabem com contrarestar aquesta ofensiva mediàtica i de xarxes. Però no està tot perdut. Com diu Angela Davis, l’esperança és una disciplina, l’hem de treballar dia a dia. És molt difícil no ser pessimista, però jo sóc un pessimista actiu, no passiu.
—També sou pessimista actiu quant a la situació dels Països Catalans i del País Basc?
—Vaig tenir la sort de viure la tardor del 2017 a Sant Andreu, vaig defensar el col·legi i vaig anar a totes les manifestacions. Vaig ser el teloner d’Anna Gabriel i David Fernàndez en l’últim míting abans de l’1-O. El moment revolucionari del Primer d’Octubre ja és històric. Diuen “després ens van trair”, però hem de pensar que un estat, amb tota la seva força armada i d’intel·ligència, ens va dir “no votareu”, i la gent va respondre “votarem”. Recordo el moment de la gent cridant “hem votat”, i és històric. Tenim aquest moment, hem estat capaços d’arribar-hi. Va ser un acte de desobediència civil increïble, però encara no existeix cap pel·lícula de ficció sobre el tema! Al País Basc sabem molt bé com és la repressió i jo no tinc cap clau, només sé que sols el poble salva el poble, com hem vist al País Valencià. Hem de trobar noves maneres d’organitzar-nos i de dir que ho tornarem a fer. És important dir-ho perquè és una espècie d’amenaça. Al Sant Jordi vull fer aquest discurs: han passat quaranta anys, m’han censurat, m’han encausat, m’han intentat posar una bomba i sóc aquí, som aquí. És la nostra victòria i hem de celebrar-la per continuar la lluita.
El músico de Irún actúa el viernes en el Palau Sant Jordi dentro de su gira de 40º aniversario de carrera, en la que recorre el conjunto de su discografía desde sus inicios con Kortatu, arropado por una banda de 10 músicos
Liado como ha estado con sus películas de animación (las dos entregas de ‘Black is beltza’), no le veíamos de gira desde 2018. ¿Qué ha pasado con el Fermin Muguruza músico?
En 2017 hicimos el disco con The Suicide of Western Culture y al año siguiente cinco conciertos, y ya. En realidad, mi última gira se remonta 2013. Pero cuando estaba pensando en hacer algún concierto murió Íñigo [Muguruza, su hermano], y luego vino la pandemia. He estado intentando convencerme a mí mismo de hacer al menos un concierto para celebrar que llevaba 40 años en esta farándula. Lo siguiente ya fue agotar en un minuto las 8.000 entradas del concierto de Bilbao, y poner una segunda fecha y lo mismo. Ahí ya me puse como objetivo que la gente supiera que en 2025 haría una gira.
En los últimos meses, la canción ‘Sarri, Sarri’, de Kortatu [que en 1985 evocaba a alegre ritmo de ska la huida de la cárcel de Martutene de Iñaki Pikabea y Joseba Sarrionandia, condenados por pertenencia a ETA], se haya puesto de nuevo de actualidad.
Es una canción de hace 40 años que ahora se utiliza para sacar rédito político. A principios de 2024 sufrí una serie de ataques descabellados: por un mural que me hicieron en el Bellreguard, en el País Valencià, denunciaron a la directora y a cinco personas por enaltecimiento del terrorismo. Salió una sentencia favorable. Entonces, a la actriz Itziar Ituño, que había sufrido un linchamiento mediático por manifestarse a favor de los presos políticos, le dan un premio en Mollerussa y se pone a cantar ‘Sarri, Sarri’. Imagínate hasta dónde llega el desquicie de esta gente, que ‘La Voz de Galicia’ publica que Ituño canta «el himno etarra». ¿Himno etarra? Luego salen los del Athletic a cantarla con la gente, y sufren la ira de la extrema derecha. Se me está volviendo a condenar, a tratar como un apestado, y que nadie pueda hacerme un homenaje, ni cantar conmigo. Hoy, 40 años después, los dos presos que se fugaron están en la calle, libres, y esta canción no tiene ningún tipo de denuncia legal.
La cantó en noviembre en la prisión de Martutane, en el 39º aniversario de la fuga. El Gobierno vasco ha anunciado que pondrá límites a los repertorios de los conciertos en centros penitenciarios.
Es una canción que se toca en todos los pueblos. La derecha, aliada con la ultraderecha, tiene bien medido cómo atacar y poner nerviosa a cierta gente para que reaccione de una manera afín a lo que defienden, y lo han conseguido con el Gobierno vasco.
Esta gira le llevará por varios países europeos, Latinoamérica y Japón. En España, comenzó en La Laguna (Tenerife) y sigue con Barcelona, Madrid, Santiago y Mérida, así como San Sebastián y Pamplona. ¿En otras ciudades ha sufrido vetos?
En el País Valencià no puedo actuar en sitios municipales, y en privados serían más pequeños y no se ha dado. Porque la gente tiene miedo a organizar un concierto mío, sabe que sufrirá una persecución, una presión, y prefiere no arriesgarse. Ha pasado allí y en Andalucía. Hemos cerrado el concierto en Extremadura y estoy feliz. En Santiago actuaré porque está el BNG. Es una constante en mi vida, pero a la vez me da fuerza. En este país sigue habiendo alguien que, por cantar, está preso: Pablo Hasél.
¿Cómo recuerda sus inicios en la música, en aquel cruce de influencias tan diversas, el punk con vistas a Jamaica de The Clash, los cantautores vascos y el folclore?
De pequeño escuchaba clandestinamente a Mikel Laboa y los cantautores en euskera. Aprendí acordeón, luego descubrí los discos de punk en las tiendas de Hendaya y Bayona, y la canción ‘Punky reggae party’, de Bob Marley. Los jamaicanos de Londres, como Linton Kwesi Johnson, tenían otra actitud, nada que ver con el ‘rastafarismo’, sino con la lucha de clases, y eso es lo que nos motivaba. El ska de Specials y Selecter y The Beat: esa conexión de blancos y negros en un escenario. La revolución que supuso el sello 2 Tone y el movimiento del rock contra el fascismo. Y el gran descubrimiento fue ver a The Clash en 1981, presentando ‘Sandinista!’’ Dos meses después de un intento de golpe de estado, fue un gran revulsivo.
El 10 de mayo de 1986, Kortatu actuó en un festival histórico, ‘Nicaragua Rock’, en el Palau d’Esports, con La Polla Records, Cicatriz, L’Odi Social, Últimos de Cuba y Electroputos. ¿Cuál es su mirada actual hacia la revolución sandinista, y la evolución del entonces guerrillero, hoy presidente, Daniel Ortega?
Hay momentos en que la Historia cambia, y después el devenir de ese cambio puede ser de una manera o de otra, pero tenemos que defender esos cambios. La revolución mexicana de 1910, la soviética en 1917… La sandinista de 1979 nos cambió a nosotros, con 16 años, el año de ‘London calling’, de The Clash. Fue una de las revoluciones más entrañables que pueda haber. Es algo que tenemos que reivindicar. El imperialismo de Estados Unidos se cebo con aquello, armando a la Contra, y luego la gente votó simplemente para no continuar la guerra.
“Al fascismo se le discute barrio a barrio. Sacando conceptos como ‘fachapobres’ no vas a conseguir más que rechazo”
En su última actuación en Barcelona, en Salamandra, L’Hospitalet (2018), habló de los «cinturones rojos» de las ciudades. No está muy claro que sigan siéndolo, viendo los trasvases de votos hacia derechas y ultraderechas. ¿La izquierda hace suficiente autocrítica por la pérdida de esos votantes que creía naturales?
Hay aquella idea de que al fascismo no se le discute, se le combate, pero eso es si estamos en la Segunda Guerra Mundial. Ahora al fascismo se le discute barrio a barrio, porque nuestra herramienta es la convicción. Tiene que haber una revisión radical. Sacando conceptos como ‘facha-pobres’ no vas a conseguir más que rechazo. Sí, falta autocrítica y se ha pecado de soberbia y de superioridad moral, de sentirnos por encima de eso.
¿Esta será su última gira?
Evito decir que esta es mi gira de despedida, no me gusta, porque es probable que más conciertos haga, y seguiré componiendo música. Pero de grandes espacios, sí que lo es, y de despedida de repertorio, también, porque van a sonar canciones que no creo que vuelva a cantar.
La gira del músico irundarra Fermín Muguruza comenzó su gira mundial en La Laguna, Tenerife en las islas Canarias este pasado 17 y 18 de enero para celebrar su 40 aniversario en el mundo de la música. Gira que llegará a Europa, América y Asia hasta el próximo mes de octubre.
Un día antes, Muguruza presentaba en la misma ciudad su documental «Bidasoa 2018-2023», donde pone voz a inmigrantes, militantes y artistas donde el control policial y cierre de algunos pasos de la frontera pirenaico-atlántica natural del Bidasoa que impuso Francia en el verano de 2018 para evitar la entrada de los inmigrantes en tránsito hacia el resto de países europeos, provocó 10 muertes en un año. Siete personas fallecieron desde abril de 2021 ahogadas en las aguas del río Bidasoa entre Irún y Hendaya, y otras tres perdieron la vida en octubre de 2021, arrolladas por un tren en Ziburu, la última entrega de una filmografía airada y combativa que incluye filmes como ‘Zuloak’, sobre la banda de rock de idéntico nombre formada por mujeres, y ‘Black is beltza’, cinta de animación en torno a las convulsiones en la sociedad estadounidense de los 60.
Fermin Muguruza, que a punto de cumplir 50 años y con tres décadas de actividad artística, probablemente sea el portavoz más importante de su cultura en todo el mundo. Muguruza, que en los 80, al frente del trío ska-punk Kortatu, fue uno de los representantes del rock radical vasco, siempre ha tirado de esa cuerda en una mutación artística constante: en su transición hacia el rock-rap-reggae con Negu Gorriak en los 90; en su proyecto solista desde 1999, con el que lleva editados cinco álbumes de estudio con el power dub como hilo conductor; y en colaboraciones con emblemas del reggae como Toots, Rita Marley y Luciano (Euskal Herria Jamaika Clash, 2006); y a partir de Checkpoint Rock – Canciones desde Palestina (2008), como director de cine documental.
Desde los primeros acordes en sus conciertos en Tenerife, quien suscribe y el resto de los asistentes nos entregamos a una experiencia que fue mas allá de la música. El espacio cultural Aguere de La Laguna, fue testigo, con dos presentaciones (originalmente una pero hubo que agregar otra) del comienzo de la gira mundial celebrando sus 40 años de trayectoria, y quiso comenzarla aquí Javier Muguruza para homenajear a las influencias canarias de sus comienzos (Escorbuto crónico, Guerrilla Urbana) y para reivindicar la oposición, en su momento, de Canarias y el país Vasco a ser miembros de la Otan, comenzando los conciertos con una arenga de la lucha antifascista la cual dio como resultado una conexión única con el publico.
Durante casi tres horas que duró cada uno de los dos conciertos, Muguruza y su banda, (que son verdaderos talentos cada uno de ellos) mantuvieron la intensidad al máximo, recorriendo temas de todas las etapas de su carrera: desde Kortatu y Negu Gorriak hasta sus trabajos en solitario. El público, que abarrotó la sala, no dejó de bailar, saltar y corear cada canción, convirtiendo el concierto en una verdadera fiesta.
Los momentos emotivos fueron muchos, la reivindicación del pueblo vasco, el pueblo palestino, la lucha de Nelson Mandela, pero uno de los más destacados fue el recuerdo de su hermano Iñigo, q los dejo hace ya casi 6 años.
El cierre fue apoteósico, con una combinación de sus temas más emblemáticos que lograron que nadie quisiera que la noche terminara.
Este concierto no fue solo una celebración de 40 años de música, sino un encuentro entre un artista y un público que, una vez más, demostraron que comparten una complicidad única. Un maratón musical que dejó a todos con el corazón lleno; un nuevo fan y la promesa de que el legado de Fermín Muguruza seguirá resonando en Canarias y en el mundo.
Texto y fotos por Andrés Marvelli.
ElTemps ➝
Fermin Muguruza, una de les figures més reconegudes del rock radical basc, celebra els quaranta anys de trajectòria musical amb una gira que aquesta setmana fa parada a Barcelona. L’excantant dels mítics Kortatu i Negu Gorriak ha estat el referent per a noms rellevants de l’escena nostrada. Són els hereus del comandant de la música combativa.
Les cintes de Kortatu, Eskorbuto i La Polla Records havien ressonat centenars de vegades a les orelles d’Arnau Giménez. La seua pubertat havia estat marcada pel rock radical basc i el seu primer disc de Negu Gorriak estava ja cremat. Hipokrisiari Stop!, aquell directe combatiu que havia adquirit en una paradeta de la zona de l’Almadrava, al xicotet municipi dels Poblets (Marina Alta), “li havia rebentat el cap”.
L’atzar biogràfic havia estat cruel. Arnau havia nascut massa tard i no havia pogut ballar “Sarri, sarri” amb Kortatu tocant a l’escenari, ni tampoc havia assaborit en viu la ràbia que destil·lava “Bi doberman beltz”, una de les cançons més agressives musicalment de Negu Gorriak. “Tenia 12 anys quan va retirar-se Negu Gorriak”, recorda l’excantant de La Gossa Sorda i Zoo.
Encara que la sort vital no havia estat propícia, la deessa de la fortuna va entregar-li un regal inesperat. Negu Gorriak s’havia retirat, però tot va canviar arran del seu triomf al litigi que mantenien amb Enrique Rodríguez Galindo, símbol de la guerra bruta contra ETA per haver dirigit la tenebrosa comandància de la Guàrdia Civil d’Intxaurrondo, el barri de Sant Sebastià. La banda liderada per Fermin Muguruza havia guanyat el procés judicial i, per celebrar-ho, van anunciar dues actuacions a l’estadi donostiarra d’Anoeta i una altra al territori basc de l’Estat francès.
El calendari marcava l’any 2001 i la futura veu de dos grups que es convertirien en icònics al panorama valencià va tenir pocs dubtes d’assistir al retorn temporal dels seus referents: “No era ni major d’edat, però vaig apuntar-me a un dels busos que es van organitzar per anar al concert. Hi havia gent de Pego, de Pedreguer; militants de Maulets, de l’Assemblea d’Estudiants Nacionalistes… Fins i tot, vaig compartir bus amb futurs companys de La Gossa Sorda, als quals encara no coneixia. Va ser impressionant. Era el primer gran concert al qual vaig assistir”.
Un dels integrants de l’expedició — i excomponent de La Gossa Sorda— era Josep Nadal. “Al bus hi havia gent molt jove”, rememora l’actual cara visible de Pep de la Tona. El viatge, tanmateix, no estaria exempt d’obstacles. “Quan feia una estona que havíem deixat enrere Iruña, ens va parar la Guàrdia Civil. Ens van baixar un per un i ens va demanar la documentació”, rescata del seu bagul d’anècdotes de la joventut. Xavi Sarrià i Miquel Ramos, exmembres d’Obrint Pas, foren altres de les figures de l’escena valenciana que presenciaren en viu aquella històrica celebració de Negu Gorriak.
L’assistència d’aquestes quatre veus rellevants del nostre panorama sonor a la festa de retrobada de la banda basca mostra la influència que han tingut els projectes musicals encapçalats per Muguruza, tant aquells col·lectius — Kortatu, Negu Gorriak— com els desenvolupats en solitari. L’artista basc, que des de fa mesos celebra els seus quaranta anys de trajectòria amb una gira especial que fa parada a Barcelona el divendres 24 de gener, va marcar una època com a precursor estatal dels ritmes ska-punk i reggae. Però no sols això: va mostrar a diverses generacions que era possible una música militant que emprava una llengua minoritzada.
Ídol d’adolescència
A la discografia de Xavi Sarrià hi ha constants viatges nostàlgics cap a escenaris de joventut. “Amb l’esperança entre les dents” transita per l’adolescència, i dibuixa un estimar a glopades, altaveus als descampats, pòsters d’encaputxats i, especialment, recitats de Kortatu. Un retrat de la seua pubertat: “La cinta de Kortatu del disc Azken guda dantza l’escoltava a tota hora. Va impactar-me molt durant la meua adolescència per tots els referents que aportava, la ràbia que desprenia i el directe tan potent que tenien”.
“El seu disc Kolpez, kolpez ens va mostrar com es podia cantar en una llengua minoritzada, en eusquera, i l’aparició de Negu Gorriak va influenciar-me molt per a fer cançons amb aquest estil de mestissatge, barrejat amb el rap”, exposa. La introducció de bertsolaris, presents a la cançó “Bertso-hop”, va obrir-li un horitzó de combinació de les fórmules de guitarra lluitadora i les sonoritats de la tradició popular. “Fermin Muguruza va ser el meu ídol de l’adolescència”, admet Giménez, que encara es mostra captivat per la música de Negu Gorriak.
Amb el panorama nostrat dominat per la Nova Cançó, el rock radical basc i, més concretament, Kortatu va connectar ràpidament amb Francesc Ribera Titot, icona de Brams. “Sense la seua música, no ens haguera eixit del cor fer el mateix”, confessa. El tràfec de les cintes de casset i la militància independentista eren elements indestriables d’aquella època. “Fermin Muguruza ens mostra que la música és un mitjà de comunicació per a la nostra lluita, i nosaltres decidim crear el grup amb aquesta missió. A través de Negu Gorriak, Fermin va trobar un registre musical que va conduir la banda a ser un mitjà de comunicació internacional”, admira.
“La meua relació musical amb Fermin ha estat d’anada i tornada, d’entrada i eixida de la meua vida”, assenyala Toni Fort Pollet, polifacètic exintegrant de Zoo. Les melodies de Kortatu van marcar una part de la seua joventut fins al punt que com a bateria del grup Raça Borda versionava himnes de la banda basca com ara “Sarri, sarri” o “Zu atrapatu arte”. Un dels seus retrobaments amb Muguruza va ser al concert del 25 d’abril del 2005, quan va interpretar “Kolore Bizia”: “Obrint Pas tocava al campus de Taronges de València i Fermin va pujar a l’escenari amb una cançó que em va semblar una passada”, refresca. L’altre retorn a la discografia del músic basc va ser quan va publicar Nola? Irun Meets New Orleans, així com a través de Muguruza va descobrir un univers de música tradicional.
La influència de Muguruza ha abastat, fins i tot, fornades molt posteriors. Esteve Tortosa, rostre dels ontinyentins Auxili, n’és un exemple: “Al grup som d’unes generacions on els nostres germans i germanes majors, dels quals ens llevem entre quatre o cinc anys, ens van passar aquesta música i vam flipar. La seua manera d’entendre el reggae i la música jamaicana ens va descobrir un nou univers, lligat a les lluites socials i polítiques del territori”. “Fermin Muguruza ha estat un referent des del primer minut”, expressa.
Una porta a noves musicalitats
Com si es tractara d’un portal màgic amb el qual viatjar cap a músiques desconegudes, a sonoritats per descobrir en un món mancat de l’actual aparador a la còmoda distància d’un sol clic, l’artista basc va exercir d’explorador per a un bon grapat de joves i adolescents. “A partir dels seus projectes sonors, vam arribar a altres musicalitats del món. Kortatu va ser com els nostres The Clash i La Polla Records com els nostres Sex Pistols. Per a molts, era la nostra manera de connectar amb Londres”, explica Nadal. “La música jamaicana, The Clash, Public Enemy,Rage Against the Machine. Totes aquestes influències estaven presents a la seua música”, enumera.
“A finals dels anys noranta, no tenies moltes opcions musicals al País Valencià. Estava, per una banda, el rock que et venia de Madrid i la música comercial de Los 40 Principales; i, de l’altra, la música del bakalao. El rock radical basc i Negu Gorriak t’obrien un ventall sonor extraordinari”, contextualitza el rostre de Pep de la Tona. El seu excompany a La Gossa Sorda, Arnau Giménez, hi coincideix: “Escoltar aquestes lletres de caràcter polític i amb tanta canya em va influenciar moltíssim. A més, eren lletres que no eren pamfletàries, sinó que tenien un component literari”.
Encara que els discs de Negu Gorriak van estar a prop de ratllar-se, l’experiència de Fermin Muguruza eta Dut i els àlbums en solitari de l’artista basc Brigadistak Sound System, FM 99.00 Dub Manifest i In-Komunikazioa van deixar empremta a La Gossa Sorda. “Aquests treballs ens van influenciar moltíssim per l’estil del reggae, la seua adaptació de la música jamaicana i la introducció dels instruments de vent. Kortatu foren pioners amb un ska més brut, més punk. En canvi, quan Fermin fa carrera en solitari, neteja el so i aposta per un estil més jamaicà, reposat i produït”, desgrana Giménez.
El pòsit del referent basc va notar-se, fins i tot, a Zoo. “La mescla d’electrònica amb música jamaicana, la utilització dels metalls i l’aposta per lletres més literàries són la seua petjada a Zoo”, assenyala. “El llegat de Fermin està present en qualsevol grup que ha volgut fer música en la seua llengua al País Valencià”, accentua Fort. “Fermin no sols va ser important estilísticament, sinó que va abanderar una tendència cada vegada més en desús: la música com a forma de militància. Si la resta de bandes tenien fans, Negu Gorriak tenia grups de suport i d’agitació antifeixistarepartits arreu de l’Estat espanyol”, ressalta Nadal.
“Ens ha aportat un tractament curat del reggae i, especialment, una manera d’entendre la música. En contraposició a la concepció d’un reggae One Love, va il·lustrar com la música podia ser un transmissor polític. Nosaltres som hereus de la seua estètica combativa, d’un compromís que cada vegada està menys present pel domini del mainstream”, radiografia Esteve sobre una manera d’entendre la música que va dotar els grups en llengua pròpia de l’escena valenciana d’un perfil més reivindicatiu envers la cultura majoritària que dominava el Principat.
Combats (i escenaris) compartits
El compromís ideològic de l’artista basc a favor dels drets i la cultura dels pobles van provocar que la mordassa planara cada vegada que xafava el País Valencià. “Fermin ha estat un referent per a l’independentisme, l’esquerra, l’antifeixisme, la defensa de les llengües pròpies i de l’aposta per un procés de pau a Euskadi. Uns posicionaments polítics que han provocat que les seues actuacions al País Valencià estigueren marcades per la censura”, desenvolupa Nadal.
“Nosaltres érem els que ens encarregàvem de muntar els concerts de Fermin i d’altres grups bascos al País Valencià. Moltes vegades érem sotmesos a unes campanyes d’assetjament i censura per part de les autoritats i de mitjans de comunicació, i alhora ens amenaçava l’extrema dreta. Organitzàvem la seguretat i les actuacions perquè consideràvem que la seua música s’havia d’escoltar a casa nostra», detalla Miquel Ramos, exintegrant d’Obrint Pas. «Un exemple foren les dificultats que posaren les forces de seguretat perquè s’aconseguira trobar un espai per a celebrar un concert de Negu Gorriak contra el feixisme junt amb uns primerencs Obrint Pas», apunta Nadal.
Aquella actuació de 1995, amb la imatge distorsionada de la víctima del neonazisme i militant independentista i antifeixista Guillem Agulló al cartell, va ser un somni per als components d’Obrint Pas. No debades feien de teloners del seu referent. «Era molt impactant que uns joves com nosaltres, que amb prou feines teníem una maqueta, compartírem escenari amb el nostre referent de l’adolescència”, exterioritza Sarrià. “Arran d’aquell concert, vam conèixer a tot el grup i vam començar a establir una relació personal amb la banda i, especialment, amb Fermin. Ha estat un orgull créixer amb la seua música i després compartir escenari i experiències amb ells”, remarca.
“La nostra tasca d’organitzar els seus concerts al País Valencià ens va permetre establir una relació personal que s’ha perllongat amb els anys. Hem pogut acompanyar Fermin durant la seua carrera i és un orgull, perquè no és sols un referent musical, sinó que ha destacat pel seu compromís cultural, amb l’antifeixisme i amb altres lluites”, narra Ramos. “Hi ha pocs artistes i activistes culturals com Fermin”, recalca.
Brams va assolir la fantasia de gravar un disc junt amb els seus ídols. L’any 1994 van publicar l’àlbum La diplomàcia de la rebel·lia junt amb Negu Gorriak. “No vam aconseguir el contacte per una via de militància ni política. Va ser perquè la nostra productora, Reyes Torío, era de Bilbao i el coneixia de compartir circuit amb el seu grup Dinamita pa’ los Pollos. Encara que no arribàrem a compartir escenari, va ser brutal”, avalua Ribera.
Una emoció que va tenir Arnau Giménez quan el cantant basc va fer una col·laboració amb Zoo i, singularment, quan va apropar-se al Palau Sant Jordi de Barcelona per gaudir d’una actuació dels valencians. “No em podia creure que Fermin haguera vingut a veure’ns. El moment de saludar-lo quan va passar al camerino em va fer moltíssima il·lusió”, manifesta. Un espai de concentració i esbarjo dels músics que el mateix referent musical basc ocuparà el divendres 24 de gener. “Tots els meus amics van, però a mi em resulta impossible”, es plany Nadal. Serà una jornada de reunió d’alguns dels deixebles del comandant Muguruza.
El basc Fermin Muguruza celebra 40 anys de carrera i activisme cultural. El divendres 24 de gener actuarà al Palau Sant Jordi de Barcelona, però abans, repassem a “Casa Babylon” la seva trajectòria carregada de música respectuosa amb diferents folks i identitats culturals d’arreu del món i compromís social. Des de Kortatu fins a Negu Gorriak, passant per la seva obra en solitari amb influència de Bob Marley, The Clash o Public Enemy i carregada de col·laboracions internacionals. Foto: Dani Blanco.
- 01 Kortatu – “Sarri, sarri”
- 02 Kortatu – “Jimmy Jazz”
- 03 Negu Gorriak – “Esan ozenki”
- 04 Negu Gorriak – “Gora herria (Remix)” feat. Manu Chao i Joseba Tapia
- 05 Negu Gorriak – “Chaquito”
- 06 Negu Gorriak – “Anima zaitez”
- 07 Fermin Muguruza – “Hitza har dezagun” feat. Desorden Público
- 08 Fermin Muguruza “FM 99:00 Dub Manifest”
- 09 Fermin Muguruza – “In-komunikazioa”
- 10 Fermin Muguruza – “Euskal Herria Jamaika Clash”
- 11 Fermin Muguruza – “Milaka bilaka” feat. Manu Chao, Marinah i Matah
- 12 Fermin Muguruza – “Black is beltza”
- 13 Fermin Muguruza – “Black is black” feat. Chalart58 i Sr. Wilson
- 14 Ruper Ordorika – “Sarri, sarri”
Araninfo ➝
Serán dos conciertos consecutivos en La Laguna, Tenerife, viernes y sábado, con entradas agotadas desde hace meses. Tras el espectacular prólogo de Biarritz y Bilbo en diciembre, el artista vasco recorrerá en 2025 cuatro continentes. Barcelona, Madrid, Burdeos, Berlín, son algunas de las paradas. Uno de los momentos más esperados llegará el 14 de junio en el estadio de fútbol Anoeta de Donostia.
Fermin Muguruza arranca su esperada gira internacional con dos conciertos consecutivos en La Laguna, Tenerife, viernes 17 y sábado 18 de enero. Ambas fechas, programadas en el Espacio Cultural Aguere, colgaron el cartel de «no hay entradas» desde hace meses, confirmando el entusiasmo del público por volver a disfrutar en directo al artista vasco.
Esta gira mundial llevará a Muguruza y su banda a recorrer cuatro continentes, con paradas en algunos escenarios emblemáticos del panorama internacional. El pasado mes de diciembre tuvo su prólogo en Euskal Herria con tres conciertos muy especiales, uno en Biarritz y dos en Bilbo, de casi tres horas y con varios invitados sobre el escenario. En los de Bilbo, más de 16.000 personas celebraron junto al músico sus 40 años de trayectoria.
El tour de Muguruza continuará el 24 de enero en el Palau Sant Jordi de Barcelona, donde ya se han vendido más de 12.000 entradas, y llegará el 15 de febrero al WiZink Center de Madrid, que también registra cifras similares. Además, otras fechas internacionales, como las de Burdeos o Berlín, ya han agotado localidades, lo que deja claro que Muguruza sigue siendo un referente global de la música.
Uno de los momentos más especiales de esta gira tendrá lugar el 14 de junio en el estadio Anoeta – Reale Arena de Donostia. Este concierto, que promete ser histórico, convertirá a Muguruza en el primer artista euskaldun en ofrecer un espectáculo propio en un estadio de fútbol. Con más de 25.000 entradas ya vendidas, la organización ha decidido abrir un nuevo anillo de grada para atender la alta demanda.
El cierre de esta espectacular gira mundial será el 4 de octubre en el Nafarroa Arena de Iruñea. Las 15.000 entradas disponibles para este concierto final se agotaron en cuestión de horas, reflejando el impacto de la gira.
Tras 11 años sin realizar giras internacionales, Fermin Muguruza vuelve a la carretera con una gira mundial en la que repasará toda su trayectoria musical de 40 años. Los conciertos anunciados, que se pueden consultar en www.muguruzafm.eus, servirán para celebrar su recorrido vital desde los inicios de Kortatu y Negu Gorriak hasta los trabajos más recientes en solitario. Cada noche se convertirá en un gran akelarre antifascista contra la censura.
Page 4 of 34
