Pirates per Palestina

El Temps ➝

Amb el lema «Free Palestine» a la polsera de cada assistent, l’edició d’enguany del Pirata Beach Fest de Gandia, a la comarca de la Safor, s’ha convertit en una reivindicació musical del poble palestí per la massacre perpetrada per Israel. La tornada de La Raiz a la seua ciutat natal ha marcat sonorament un festival amb actuacions energètiques de La Fúmiga, Julieta, Oques Grasses, Residente, Pep de la Tona, Malifeta, Auxili, Boikot o Fermin Muguruza.

Queia la calor a la capital de la Safor, a Gandia, i es bombejava un ritme de déjà-vu. L’emotivitat d’aquell «hem sigut feliços» de Zoo de l’any passat, d’aquell silenciament a les llepolies, les corbelles i els tobogans musicals, retornava com a un bumerang amb La Raíz. Si la banda liderada per Toni Sánchez Panxo provocava llàgrimes i cares agredolces per aquella retirada a la seua ciutat natal, la tornada del grup encapçalat per Pablo Sánchez, pel seu germà, generava una eclosió de pells aborronades, ulls vidriosos, somriures desfermats i punys tricolors ben alçats.

Allunyada la tempesta insurrecta que havia amenaçat les sonoritats combatives i joioses del Pirata Beach Fest de Gandia, La Raíz engegava aquest dissabte la seua parada melòdica a casa amb la preciosa «A la sombra de la sierra» i la lluitadora «Muérdeles». «Bona nit País Valencià», exclamaria Toni Sánchez Panxo, col·laborador estrella en els grans concerts de la gira a causa de la malaltia del seu germà. «Jilgeros» sonaria càustica, com a un míssil contra els corruptes i els corruptors, abans d’un «benvinguts a Gandia, penya» de reivindicació dels pobles i de les comarques valencianes executat per Sen-K, un dels quatre vocalistes de la banda saforenca.

«Borracha y callejera» i «Por favor» — interpretada pel rostre de Zoo— agitarien l’esplanada abans del moment íntim de Pablo Sánchez cantant «El tren huracán». Si «Suya mi guerra» va despertar els crits de «no passaran» entre el públic, «Nuestra nación» i «Llueve en semana santa» provocaria cercles de ballar a empentes i bots. «Radio clanestina» injectaria energia i «Solo quiero de ti» s’erigiria en un cant contra aquells que venen fum contra els impostos i a favor de monedes virtuals. «Contra la meritocràcia dels criptobros, cal reivindicar el col·lectiu», diria Sen-k.

«Nos volveremos a ver», «La hoguera de les continentes» i «Rueda la corona» sonarien entre clams contra la monarquia. «Que les futures generacions no hagen de suportar una monarquia que espolia els nostres recursos. Visca el País Valencià i visca la III República», proclamaria Josep Panxo, una altra de les veus dels gandiencs. «Entre poetas y versos» tancaria un concert apoteòsic, amb focs artificials per coronar des de conviccions inequívocament republicanes la seua tornada a casa.

Nostàlgia i combat

Abans del moment de pell de gallina i cames d’incessants balls de La Raíz, la nostàlgia s’apoderaria de l’inici del Pirata Beach Fest. Sense la seua veu històrica, La Fuga tallaria la cinta inaugural del festival amb clàssics com ara «Negociando gasolina». El rap àcid de Lágrimas de Sangre, l’engalipadora veu de Julieta, el hardocore dels andalusos Narco, la festa de Buhos, la ironia del Reno Renardo i la bogeria de Dj Trapella arredonirien la primera jornada sonora. Això sí, junt amb Jazzwoman i la seua aposta electro-metal, amb cançons contra el president de la Generalitat Valenciana, el popular Carlos Mazón, com ara «Motivat a lo rambo».

La injecció de nostàlgia de temps passats es repetiria en el segon acte: les cançons estivals de King Àfrica es combinarien amb el trash metal subversiu dels bascos Soziedad Alkoholika; el rock compromès dels sevillans Reincidentes es mesclaria amb els versos afilats del raper Toteking. La rumba flamenca de Canteca de Macaco, el rock de Despistaos, les guitarres aguerrides de Koma, el punk d’Envidia Kotxina, el hip-hop de la catalana Lia Kali i els ritmes a contratemps dels bascos En Tol Sarmiento deixarien per impossible cap negativa a moure malucs i cabells.

La popular «La marina sta morena» arredoniria la desimbolta actuació de Figa Flawas, amb cançons predestinades a doblar els genolls fins a terra com ara «Solucions i no problemes» i «La diabla». Els vallencs havien agafat el relleu de la festa amb segell alzirenc que havia creat La Fúmiga, que a la zona d’artistes van interpretar-li a King Àfrica la mítica peça d’ascendència contestana «Paquito el Xocolatero», un pasdoble de Moros i Cristians readaptat per l’artista argentí. «Ja dormiré», «Finals», «Covards» o «La penúltima» — el seu últim hit— serien alguns dels moments més enèrgics d’un directe carregat de reivindicació i d’embogiment festiu.

«Mazón, dimissió» i solidaritat amb Gaza

La fusió ska i de sonoritats sintètiques dels balcànics de Dubioza Kolectiv serviria de pròleg delirant per al puny alçat musical del comandant Fermin Muguruza, que interpretaria clàssics del rock radical basc com ara «A la kalle», «Nicaragua sandinista», «Desmond tutu», «Zu atrapatu arte» o la mítica «Sarri sarri». Unes cançons que s’entremesclarien entre clams per la dimissió de Mazón i la reivindicació de la causa palestina. La solidaritat amb el poble de Gaza i la denúncia de la massacre israeliana estarien presents a bona part de les actuacions. Fins i tot, el mateix festival s’hi sumaria amb una polsera que tenia el lema «Free Palestine».

Residente, que tocaria clàssics del seu repertori com ara «El aguante» o «Atrévete, te, te», agafaria una bandera palestina per censurar «la inhumanitat» a Gaza. «Sou uns genocides i uns corruptes», exclamaria des de l’escenari abans de l’arribada dels càustics Sons of Aguirre, amb paraules també de crítica a la matança de l’executiu israelià de l’ultra Benjamin Netanyahu, i dels catalans Oques Grasses, que protagonitzarien una actuació aborronant amb temes com ara «Com està el patí», «Com el dia i la nit», «In the night» o «Elefants». Fins i tot, i per prolongar la seua tradicional ironia concertística, tocarien «El vals del obrero», dels vallecans Ska-p.

Malifeta, una de les sensacions de la nit del divendres, arrancaria amb una de les seues cançons més enginyoses com ara la intro del seu darrer disc. «Aborronà», «T’estime si he begut», «La cançó de l’estiu» i «Lambo» constituïren l’alineació de temes estel·lars que interpretaria la banda valenciana. Mireia Matoses reivindicaria des de l’escenari l’educació en valencià amb al·lusió a l’IES Enric Valor de Pego i Arnau Giménez, un dels cantants de la formació musical, rescataria dels seus temps de La Gossa Sorda un dels hits més aclamats pel públic: «Esbarzers».

Mägo de Oz jugaria, de nou, amb la nostàlgia i Juantxo Skalari & la Rude Band provocaria l’excitació ska del públic amb un encadenat de cançons dels mítics Skalariak com ara «Puto alcohol», «Estoy de revuelta», «Despídeme» o «Solo vivir». «Antifeixistes del País Valencià: Contra l’onada ultra i reaccionària que vol manipular la nostra memòria», proclamaria el cantant navarrès. «Mai callarem», insistiria abans que l’escenari passara de la bogeria ska al mestissatge generador de somriures dels murcians Awakate.

Pep de la Tona, la banda impulsada per Josep Nadal, veu icònica de La Gossa Sorda, combinaria les cançons de la seua nova formació amb clàssics de la mítica banda pegolina. «Postals», «Trilla», «Més bonica que la lluna» i «Caminem la nit» s’alternarien amb «El pecat original», «Quina calitja» — fent una referència a «Estiu» de Zoo— i «Entre canuts». «L’Albufera és més important que l’ampliació del port perquè entre més farlopa», exclamaria abans d’interpretar «Save the Albufera». «Picaïna» i «Dies de cirera i alegria» arredonirien el seu nou menú sonor.

«Volem dedicar aquesta cançó a totes les víctimes, a tots els morts i ferits de la dana. El poble valencià no es mereix un govern de la Generalitat Valenciana com l’actual», proclamaria mentre el públic escridassaria «Mazón, dimissió». «Per tota la gent de la Safor que lluita per la nostra llengua i la nostra cultura. Contra el supremacisme espanyolista!», etzibaria abans de tocar l’himne «Camals mullats». «La guàrdia» seria un altre dels hits importats de La Gossa Sorda que Nadal introduiria a una actuació també marcada per la denúncia de la matança que experimenta el poble de Gaza. Parkineos tancaria la revetlla amb una sessió hardstyle absolutament astral.

Amb l’aigua encara enterbolint la jornada de cloenda, els despreocupats Me Fritos & The Gimme Chetos i l’incombustible Albert Pla inaugurarien l’últim dia de concerts en un horari adaptat a les inclemències metrològiques. Mentre aquests dos grups feien festa, hi havia gent que es refugiava de la pluja a la carpa de la música rave, on va ressonar un espontani «Mazón dimissió». Un càntic contra el cap del Consell i de solidaritat amb Palestina que adoptaria Auxili, que arrancaria amb «Aborigen» i «Jo tinc». «Com estan els valencianotalibans?», preguntaria Esteve Tortosa al públic.

«Gràcies per estar presents. Visca el País Valencià antifeixista», escridassarien abans de dedicar el concert «al poble palestí». «Boicot a Israel sempre!», llençarien per reivindicar «la música conscient». «No cou no pica», «Com camot» i «Revoltes» s’encadenarien per fer un pogo «contra els vigilants de seguretats feixistes, la policia i la Guàrdia Civil». «Volem mostrar el nostre suport a tots els bombers», agregarien en al·lusió als incendis al Baix Ebre. Els crits de «Mazón, dimissió» dels assistents es conjugarien amb clams a favor del valencià. «Serem la nit», «Pàgines negres», «Empastre» i «Hui la liem» arredonirien l’actuació dels ontinyentins.

Kase O engaliparia als amants del rap, Muskhaa governaria amb el seu trap i Ladilla Russa desfermaria la festa com a preludi del retorn de Riot Propaganda, la banda formada pels valencians Los Chikos del Maíz i els madrilenys Habeas Corpus. Una fusió de rap combatiu amb sonoritats metal que provocaria inesgotables punys alçats amb cançons com ara «Plata o plomo», «La Huelga» o «Bienvenido al paraíso». La banda demanaria la llibertat per a «Les sis de la Suïssa» —engarjolades per fer vaga contra els abusos laborals a una treballadora d’una pastisseria asturiana— i «Els sis de Saragossa» — un grup d’activistes empresonats per protestar contra Vox—, així com donaria escalf als vaguistes de Cadis. «Ni oblidem, ni perdonem. Mazón té les mans tacades sang», criticarien per la dana.

«Aquest festival no col·labora amb el genocidi», celebrarien per reivindicar els grups que han decidit no participar d’esdeveniments musicals vinculats al fons israelià KKR i denunciar que el Govern espanyol «continua venent i comprant armes a Israel». «Contra el genocidi!», se sumarien els madrilenys Boikot, que interpretarien clàssics com ara «Inés», «Korsakov» o «De espaldas al mundo». A l’escenari, pujaria Julio Malonda, de La Raíz, i Natàlia Pons, antiga cantant de Pupil·les. «Venim de la classe obrera. La revolució serà feminista o no serà», diria Pons mentre el públic s’arrancaria a cantar a cappella l’himne miner «Santa Bárbara bendita».

Els catalans Itaca Band acomiadarien el Pirata Beach Fest de Gandia junt amb el tribut als alemanys Rammestein de Meninstein i el deliri tecno d’Amygdala. Un festival marcat per la festa i la reivindicació, pels crits des de l’escenari i del públic per l’adeu de Mazón de la comandància de la Generalitat Valenciana, però, de manera especial, per denunciar la massacre de l’executiu israelià de l’ultra Netanyahu i expressar la seua solidaritat amb el poble de Gaza. Són els pirates per Palestina.

Ir al artículo original